Homenatge a un mestre

De manera inesperada, la segona jornada del 9è Festival Internacional de Cinema en Català va estar marcada per un gran halo d’esperança. Dos alumnes del cicle superior de l’ESC Piaget van prendre l’escenari per presentar la projecció de Centres Educatius d’Educació Primària, tot afirmant que “d’aquí a uns anys no recordarem les classes de matemàtiques, però el que sí recordarem és els dies que hem passat fent aquest curt”. Tot i que la sentència pot semblar una mica dràstica venint d’una generació que quasi ha nascut amb un “smartphone” sota el braç, és commovedor que s’interessin pel món del cinema i visquin amb passió la creació d’un curtmetratge. Raps, consciència social i molt d’humor es varen combinar amb una sorprenent quantitat de referents cinematogràfics, des de Chaplin a Les Misèrables, que van mantenir a tots els infants de la sala atents a la pantalla durant més d’una hora.

Escoles_ficcat
De les promeses més joves del cinema, vàrem passar a l’homenatge a una de les més grans i transcendents figures del cinema en català, Pere Portabella. Un premi no només a una trajectòria professional avantguardista que insta a transgredir els cànons del cinema generalista, sinò també a la rellevància que ja té i tindrà en un futur, la seva obra en l’anàlisi de la història social i política del país. Segurament per aquestes raons, el director del festival Antoni Barrero va deixar molt clar que en aquesta edició dedicada a la figura del director, no va tenir cap dubte que el premi honorífic d’enguany havia de ser pel director català.
Sí, els temps estan canviant, la societat ha passat de ser espectadora a usuària, de fet, Portabella assegurava en el seu discurs d’acceptació que les seves obres no duraven ni deu dies en sala, però en canvi la seva seqüència del metro, la qual forma part de El Silencio Antes de Bach (2007) s’ha vist més d’un milió i mig de vegades. Portabella també va tenir unes paraules per als joves cineastes als quals va animar a trencar els codis establerts i que si algú que realment té la vocació d’explicar una història a la pantalla gran “no treptigi mai una escola de cinema”; paraules d’esperança per tots aquells cineastes que tenen la vocació de transgredir i fer que el cinema no s’estanqui en un estàndard i continuï evolucionant.
40 anys després d’Informe General (1976), Portabella ens presentà Informe General II, el nou rapte d’Europa; un anàlisi de la situació política actual que ens porta a una nova visió de la política. Si a Informe General retratava la transició a la democràcia, Portabella s’endinsa en els nous moviments polítics sorgits del mateix poble.
“Tot allò contemporani no té sentit que estigui en un museu”, amb aquesta afirmació comença aquesta pel·lícula de ficció (com el mateix Portabella la defineix), en la qual el cineasta enfoca la seva particular lupa a cadascun dels moviments socials que s’han produït en els darrers dos anys i que auguren un canvi, el qual segons el director “Ja no és un esprint, sinó una marató lenta, i com més lluny arribem millor”.
Després del visionat d‘Informe Semanal II, va arribar l’hora de rebre al productor de Game Over, Jordi Ambrós, el qual presentà aquest curiós documental. Amb una posada en escena estilitzada, la directora Alba Sotorra ens endinsa en el món de Djalal, un exmilitar desencantat per la seva experiència en combat que està obsessionat amb les armes. Sotorra es fixa en la relació del jove amb la seva família i en com la seva experiència vital l’ha dut fins a un punt d’inflexió en el que Djalal es planteja la seva situació actual.
Un cop finalitzat el documental, Alba Sotorra va respondre a les preguntes d’un públic entusiasmat i totalment fascinat pel retrat de la directora, la qual explicà com va conéixer en Djalal i el que la va atrapar d’aquest personatge enamorat de la “American way of life”. Gràcies a la sorprenent feina de documentació audiovisual de la seva vida, la directora va explicar com utilitza aquest mitjà per crear un lloc en el qual es sentia còmode, en el que podia ser ell mateix.
“L’esperit d’en Djalal m’ha posseït”, afirmava l’Alba quan explicava com aquesta història l’ha portat a investigar més en el món bèl·lic i l’ha dut a seguir dues dones kurdes en lluita a l’Orient Mitjà, on s’hi està vivint una vertadera revolució de gènere que s’enfronta a les forces d’ISIS. L’últim visionat del dia va tancar la jornada amb un últim bri d’esperança, el d’una cineasta lluitadora i compromesa la qual ens demostra que el gènere documental és moltíssim més que allò que veiem per fer la becaina.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s