GAME OVER (2015)

Pràcticament es podria determinar una categoria de documentals estructurats sobre quantitats ingents de material fílmic que han sigut gravades pel mateix objecte d’estudi del documentalista, amb exemples representatius com Capturing the Friedmans (2003) o la més recent Amy (2015). Game Over (2015) també sembla pertànyer a aquesta tipologia de pel·lícules amb la particularitat que el protagonista i director de les cintes domèstiques és un esteta consumat que coneix perfectament la imatge que vol donar.

El nou film d’Alba Sotorra es centra en Djalal Banchs, un jove fanàtic de les armes i fill únic d’una família disfuncional d’origen iranià. Es tracta d’un personatge complex i de vegades contradictori que conjumina aspiracions violentes primitives amb reflexions que racionalitzen les seues pròpies obsessions.

En un primer lloc, la pel·lícula és un retrat fascinant d’una persona capficada en representar o directament viure un model de vida estereotipat i proper al “american way of life” més exagerat, com el propi protagonista indica. La possessió malaltissa d’armes i d’un cotxe esportiu clarament “xulesc”, la seua relació amb una noia que pareix una Barbie i les referències a importants icones de la cultura popular nord-americana com les samarretes del Capità Amèrica o una conversa sobre els “hipermasculinitzats” personatges de la segona part de la saga Els mercenaris (2010-2014) són elements que creen la idiosincràsia del personatge, però el que fa que aquest siga tan atractiu és la forma en la que ell mateix els gestiona. La utilització de xarxes com Facebook i Youtube per autopromocionar-se com un adonis militar i sobretot el control de la seua gestualitat corporal durant les sessions fotogràfiques que ell mateix s’organitza són la representació perfecta del patològic culte a la imatge en què degenera cada vegada més sovint la societat actual.

Game-over_02-1024x567

Desafortunadament, la pel·lícula abasta ja des del començament també els conflictes paternofilials del personatge principal (la dedicatòria inicial es molt clara al respecte: “A la meva família, i a totes les famílies imperfectes”) creant una discutible, i sobretot poc interessant, relació de causa i efecte entre el fanatisme armamentístic de Djajal i els traumes familiars, que igualment no explicarien algunes de les imatges més potents del documental com la del protagonista, de menut, disfressat com una Tortuga Ninja i brandant amb una inquietant fúria una espassa de joguina.

Per sort, el discurs estilístic de la directora no deixa de ser sòlid en cap moment degut a la simbiosi perfecta que aconsegueix entre l’obsessió per la imatge del personatge i la forma en la que la càmera el filma conservant el seu caràcter artificiós i exhibicionista. D’aquesta forma, Game Over acaba assolint una calculada posada en escena on malgrat això la realitat es manifesta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s