Entrevista a Pere Portabella

Pere Portabella és una de les figures més fonamentals del nostre cinema, del cinema que estimem. Probablement el director amb més prestigi i reconeixement en l’actualitat. Vell precursor i mestre encara. El jove cineasta de 89 anys ens convida al repte d’aventurar-nos pels plecs i les sinuositats de pensar –discutir, abordar– ni més ni menys que el nostre temps amb la seva darrera pel·lícula Informe general II. El nuevo rapto de Europa. Comencem l’entrevista tot just després de l’acte d’entrega del Premi Honorífic del festival. Li dic què és la meva primera entrevista, la primera que faig en la meva vida, i somriu, complaent: “M’encanta que sigui així”. Proper, amistós i profundament lúcid, al Pere no se li acaben les ganes de xerrar, d’explicar, de compartir. Ni el plaer ni l’entusiasme de fer-ho. Em recorda l’amic que –descobreixo– tenim en comú, el Pepe Corredor-Matheos.

– D’on sorgeix la necessitat de fer aquest nou Informe? És en el fons un acte “d’optimisme de la voluntat”, com deia Gramsci, per a què vingui o esdevingui ja el que no acabar de venir, per a què s’ensorri o mori ja el que no acaba d’ensorrar-se?

Està molt ben vist. Del que  més preocupació el poder és quan hi ha la insubmissió, quan de sobte el què funcionava, la capacitat per mantenir als ciutadans en una situació d’acceptació dels seus interessos, ja no es pot mantenir. Hi ha una espècie de capgirament que es veu en les manifestacions d’ara, que no són corporatives i que són transversals –als avis, als nens, als pares… que canten i ballen i estan de bon humor. És la voluntat que neix d’una necessitat, d’una evidència de l’ocult del poder que es fa insuportable, i d’ocupar ells l’espai de la política. Jo estic implicadíssim fins a les celles. Quan vaig veure això vaig dir: jo, com a cineasta –perquè aquesta pel·lícula no té res de documental– vaig a construir, vaig a utilitzar-ho per fixar aquest moment, com ho vaig fixar en el 76. El final de la pel·lícula és un optimisme de collons.

– Suposo que volies fer un diagnòstic general, però no amb una voluntat totalitzadora d’abastar tot l’escenari, és així?

No, jo vaig fer al revés: posar quins són els vectors importants, en aquest cas quins espais queden ocupats i qui són els protagonistes, que això és la força. No ha sortit ningú dels partits que estaven al poder, sinó gent al carrer. Hi ha quatre debats modèlics: un per exemple són els de l’Assemblea Nacional Catalana que fan la reunió a un despatx –perquè no tenim més puesto on anar– i sempre parlen entre ells: no hi ha veu en off ni res. El pacte que jo vaig fer amb ells va ser dir: escolteu, mediàticament, la vostra existència no ha bastat. Què penseu fer quan arribin les eleccions? Aquest [el de la ANC] és un model que és assembleari i és estupendu. Amb Podemos ho vaig fer amb una càmera zenital i les cadires d’ells en cercle. L’altre espai és un diàleg entre els “experts” sobre el tema de la corrupció filmat en blanc i negre. Per altra banda estan els científics i els intel·lectuals i les elits del principi, els analistes de l’art, que sempre són exclosos: no els veuràs mai en llistes electorals. Els polítics, fora.

– Veus limitacions en aquest nou discurs ciutadanista? No pot tenir com a perill la difuminació o l’arraconament de les contradiccions del món del treball i de l’opressió de classe que encara existeix?

El pas de les places a les institucions la fan els que són delegats de la plaça. El comportament d’ells pot ser el mateix que la plaça, però ha de resoldre les idees comunes de canvi en un escenari que està ocupat de dalt a baix, ple de portes i de finestres que semblen que donin a un balcó i et fots una castanya de tres pisos. Però la vigilància de la gent sobre el poder, tot això és un canvi fonamental. En aquest sentit, és un èxit que no es pugui fer govern: ha sigut la gent. S’ha acabat això d’un o dos.

– Tu tens una visió bastant optimista respecte les noves tecnologies, els nous models de producció i difusió audiovisual. En aquest context de sobreabundància d’imatges, on hi ha una evident saturació, és possible una experiència estètica i ètica a partir de la imatge tal com s’havia entès fins ara?

Tots aquests nous mitjans, en si mateixos, no són promiscus: depèn de l’ús, de qui l’agafi. La força que tenen aquests nous instruments –tot i que provoca una allau de ludòpates, especuladors, és lògic– és que hi ha una franja important de gent per què tots aquests instruments els ha servit per mobilitzar-se. Hi ha un contingent important de gent sensibilitzada que ha fet experiències amb el món digital amb un èxit important, com els nous partits polítics o les convocatòries dels primers moviments antiglobalització.

20160601_193656

– Però en el cas de l’experiència cinematogràfica o audiovisual: no pot ser que aquesta exposició a shocks permanents no deixin espais per una experiència transformadora? És possible seguir pensant l’experiència de la imatge com una ocasió de desvetllament, de revelació colpidora que transformi la consciència, la mirada, en última instància la praxi dels espectadors?

El control dels continguts i de les grans finestres busquen això, l’alienació, el desmembrament crític capaç de portar una mirada crítica contra els seus interessos. I per això creen constantment noves formes que van des de la pornografia barata fins a la capacitat de fer uns jocs interminables… està tot pensat. En aquest sentit no és gens innocent. Hi ha una pressió fortíssima dels grups i les grans companyies. És un poder que estan utilitzant amb molta intensitat. Estant creant nous jocs i expectatives per mantenir un tipus de persona alienada, això vol dir fascinada i incomunicada. Volen tenir tot controlat. Amb això, està el problema de la implosió informàtica. Avui la humanitat podem arruïnar l’espècie, tenim els mecanismes. El sistema és insostenible. En el cas del cinema, s’ha de saber bé què es vol fer amb l’instrument i amb els codis dominants per poder incidir col·lectivament.

– Has produït i acompanyat projectes de realitzadors com José Luís Guerín o Albert Serra. Com veus les propostes actuals del cinema català?

Estic encantat amb la gent jove –jove d’esperit–, que puc ajudar. I no faran el que faig jo, però si a ells els hi funciona, perfecte.

– Estàs tan entusiasmat amb el procés sobiranista com en els moviments de transformació sorgits de les places?

Van lligats. Les reformes es mantindran en la mesura que es mantingui el procés.

– Políticament vas ser company de viatge del comunisme i del PSUC; estèticament, has sigut company de molts corrents, artistes i disciplines –el surrealisme de Dau al Set, el conceptualisme del Grupo El Paso…–, dibuixant una constel·lació que escapa a una categorització o enquadrament fixa. Tot i així, la contundència de la teva resistència davant qualsevol tipus de representació i codificació estable del discurs, i el teu allunyament del realisme cinematogràfic, dóna l’aparença d’una actitud més aviat llibertària. Ho consideraries així?

Poder sí. Els llenguatges serveixen per desmitificar, per pensar. Jo no he sigut mai comunista, però sempre he estat per les lluites. El cine que jo faig és una deconstrucció total dels llenguatges i dels codis.

– En concret, les relacions amb la poesia, presents en el teu cinema des de la teva primera pel·lícula No compteu amb els dits amb Joan Brossa, les veus presents en altres realitzadors? On la trobes? Creus que té recorregut l’apropament a la poesia i les recerques de relació amb ella per part del cine?

Les tenen. Hi ha pel·lícules molt maques on la poesia apareix de sobte. Els meus clàssics són el Sokurov, el Tarkovsi

– …Angelopoulos també?

És clar. L’Angelopoulos… també el Dreyer. Aquests són els clàssics perquè estableixen una ruptura entre l’espai i el temps del cinema i introdueixen aquests “temps morts” que són meravellosos. Hi ha la poètica, mística, el sentiment… és fantàsitc. Jo sóc més radical, però ho sóc perquè, mira, la radicalitat és molt important si estructuralment ets capaç de crear-te uns codis, una manera de fer. Això és una eina important perquè trasllades l’estètica a una pel·lícula que l’espectador habitual, si se la mira com les veu totes, no s’assabentarà de res, i en canvi el convida des de l’entrada a dir: nen, si tu no vens, si tu no et mous… És el que has de fer a una pel·lícula. L’Eisenstein ja va dir que el cinema, la pel·lícula, està entre el projector i la mirada, entre plano i plano, als plecs.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s