Alba Sotorra: “A nivell de públic, és el millor moment que ha viscut mai el documental”

 

Alba Sotorra ens presenta al 9è Festival Internacional de Cinema en Català, Game Over, una aproximació desencantada a l’univers fictici del Djalal, un jove obsessionat per les armes i els videojocs, que amb la crisi econòmica familiar despertarà de sobte al món real per adonar-se’n que el joc s’ha acabat i que ara és el moment de prendre decisions i trobar el seu lloc i paper en el món.

  • La sensació que pot produir el documental durant bona part del metratge, és que hi ha determinades actituds i comportaments com impostats, teatralitzats, poc naturals, va ser una opció forçada, pactada?

Per tal de mostrar aquest món en el que habita el Djalal vam jugar a favor de tot allò que ell ens proposava, això implicava mostrar la seva fascinació per l’”american way of life”, les armes, els cotxes esportius,… i amb aquesta intenció vam col·locar la càmara, intentant crear imatges “cool” fins el punt de convertir-ho tot plegat en una gran caricatura. Ell intenta ser algú que no existeix, reproduir aquesta masculinitat extrema i bàsica, el símbol de l’heroi. En definitiva, aquesta teatralitat de la posada en escena és plenament intencionada.

  • Fins a quin punt la família era conscient del que volíeu retratar, mostrar amb la pel·lícula?

La idea del documental va anar canviant des del principi, ni jo mateixa sabia cap a on anava.

Al principi la idea era fer un projecte absolutament diferent, sobre els plans que tenia el Djalal en aquell moment de fer-se mercenari. Quan comencem a filmar, ha passat un temps i aquesta idea ha desaparegut del seu cap. Això provoca que ens adaptem a la nova situació, no passa absolutament res, no hi ha cap pla immediat. Apareix la família de forma casual i comencem a filmar de forma absolutament natural tot el que passa, ells s’interessen per la pel·lícula, pregunten què volem fer,… i la meva resposta és que ara mateix no ho sé.

  • Tot l’aspecte de crisi econòmica, el sabíeu, estava previst?

No, no, no estava gens previst, això va arribant. És cert que, quan filmem l’escena de la reunió, de la discussió, els hi diem que estem retratant la crisi a través d’ells. Va ser molt incòmode, aquesta escena en concret, va ser molt més pujada de to del que mostra la pel·lícula i vam haver d’intervenir perquè el diàleg fos més constructiu amb la intenció de poder aprofitar després alguna cosa del material filmat.

  • Quins van ser els límits de la teva implicació?

És molt difícil, és molt complicat decidir què és allò que ensenyaràs dels teus personatges. Per una banda, vols protegir la seva intimitat, però per altra banda, si no mostre suficient, la pel·lícula no té cap interès i llavors és edulcorada i hi ha manca de realitat i de drama. No és una pel·lícula morbosa, no ho pretèn en absolut, és un film sobri en quant al posicionament, hi ha una mirada però sense jutjar. És un mirall, un retrat desencantat.

IMG-20160602-WA0002

  • La crisi del Djalal és també una metàfora sobre la crisi dels joves avui dia, els seus somnis truncats, les frustracions, les promeses trencades…

Avui en dia els joves a Internet troben la seva fàbrica de somnis. Potencialment tot és posible, possibilitats infinites. Els joves estudien, treballen,… tornen a casa, al seu niu sobreprotegit i alhora hiperestimulat. I quan s’han d’enfrontar als problemes de la realitat, es troben descol·locats, no entenen res. Els pares col·loquen els nens en una bombolla i el mon de les tecnologies, videojocs,…fa la resta. El Djalal a través del seu alter ego i de les xarxes socials troba un mitjà per fer tot allò que no pot fer i no pot ser a la vida real.

  • Ens podries parlar dels teus projectes actuals?

Estic filmant a dues comandants kurdes de l’exèrcit de la YPJ, Unitat de Protecció de les Dones, que lluiten en una milícia de Dones al nord de Síria en contra de l’Estat Islàmic. La seva lluita, però, va molt més enllà, lluiten contra el Patriarcat, volen crear una societat nova en la que les dones tinguin els mateixos drets que els homes. De fet, no només ho volen, sino que ja ho han aconseguit i fet. Hi ha un territori al nord de Siría anomenat Rojava, en el que hi ha una mena de govern autoproclamat en el que hi ha un president i una presidenta, en cada poble hi ha un alcalde i alcaldessa, i a nivell de presa de decisions funciona per assemblea. Assemblees de dones. Defensen aquest sistema, proposen exportar i instaurar aquest sistema no només a Síria sinó a tot el món. Espero que la pel·lícula estigui acabada a finals d’any.

  • Què opines de la desigualtat notable de gènere en l’àmbit de la direcció cinematogràfica i televisiva?

Ho trobo escandalós, crec que hauríem de fer entre tots plegats que això canviés, a les escoles i Universitats de Cinema són meitat i meitat, llavors, per què no hi ha tantes dones directores i ens estem perdent la meitat de les mirades? Defenso que cada mirada és independent, única, però que només hi hagi un 12% d’aquesta mirada femenina és una llàstima pel cinema i per la societat en general.

  • Cóm veus el moment de la indústria audiovisual del documental?

Viu un molt bon moment en quant a públic i cada cop hi ha més gent interessada en veure documentals i espais on projectar-los. Els festivals de ficció cada vegada donen més espai i obren les seves portes per atorgar un lloc amb identitat pròpia al documental. A nivell de públic, sens dubte, és el millor moment que ha viscut mai.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s