Oriol Marcos: Si avui hi ha 400 persones que se’n van recordant la Lleva del Biberó haurà valgut la pena

El productor Oriol Marcos, ens presenta Ebre, del bressol a la batalla, TV-movie que ens presenta de les poques pel·lícules bèl·liques sobre la Guerra Civil Española. En la seva estrena al Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada, Marcos se’ns presenta com un gran defensor de la memòria històrica fent que la seva tasca no es limiti només a el que és estrictament cinematogràfic, sinó que també insta a remoure consciències.

  • En la presentació has explicat que et va sorgir la idea quan vas visitar la Cova de Santa Llúcia. Que hi vas veure quan vas entrar que et va inspirar per crear Ebre, del bressol a la batalla?

La Cova de Santa Llúcia és una cova que està al Priorat i era una cova-hospital de la rereguarda. Ara mateix està museïtzada, hi ha panells informatius i pots veure fotografies del que allà va succeir. Va ser mentre l’equip hi rodava un documental que no tenia res a veure amb la batalla de l’Ebre, em vaig dedicar a llegir la informació que hi havia. Em va sobtar pensar amb el que havia passat allà 75 anys enrera. A la facultat vaig preguntar un dia si sabien què havia passat a la batalla de l’Ebre i em van dir: Sí, sí, és una batalla que passa a l’Ebre. En aquell moment vaig pensar que, A, tenim un problema educatiu i, B, com la societat és capaç d’oblidar tan ràpidament. Si som capaços d’oblidar la nostra història, vol dir que som capaços de repetir-la. Em vaig veure moralment forçat a dir: no pot ser que hi hagi una generació de catalans i no catalans que van donar la seva vida, al cap i a la fi, per la llibertat, i que només 75 anys després hagin passat a l’oblit. Va ser el que em va impulsar, d’una manera molt simbòlica i molt humil; a fer justícia.

  •  Quina és la principal raó que t’ha portat a tirar endavant aquest projecte?

Al final és una pel·lícula humil, nosaltres intentem plasmar la història de diverses persones, és una pel·lícula coral, no és només un protagonista. Vam decidir que fos així perquè la guerra és coral, la guerra no és d’una única persona. Hi ha moltes històries dintre d’una guerra i nosaltres les vam voler plasmar. En cap moment vaig voler fer una pel·lícula de bons i dolents, els republicans no són els bons i els nacionals no són els dolents ni viceversa, estem parlant de persones i estem parlant de la psicologia d’aquestes persones, perquè al final, davant de la guerra tots són uns pobres desgraciats que estan allà. La idea és plasmar la brutalitat i la bogeria de la guerra i com afecta les persones. El motiu per fer-la no és més que poder estar parlant d’això, no jo sinó la gent que l’acaba de veure, intentar despertar consciències. Si avui hi ha 400 persones que se’n van recordant la Lleva del Biberó haurà valgut la pena.

  • No sé fins a quin punt vas voler participar en el procés creatiu de la pel·lícula.

És una pel·lícula molt personal. Vaig buscar a l’Eduard Solà, que vaig pensar que era la persona idònia per aquest tipus de projectes, ja que té aquesta sensibilitat. L’Edu es va començar a informar i documentar, ell anava proposant i jo anava llegint. Amb la Júlia Vilapinyó, que és la script editor, l’analista de guió; anàvem fent un trio i a poc a poc vam anar donant vida a aquest guió que va escriure l’Eduard, fins a la vuitena edició de guió, que ja estava preparada per rodar.

  •  D’aquí fins al moment en el qual el projecte arriba a mans de TV3?

Aquest ha sigut un dels camins més difícils. Fins i tot els primers guions eren més pretensiosos, m’hagués agradat fer-ho encara més gran. El que passa és que una vegada comences a trucar a portes d’entitats, administracions públiques i canals de televisió que consideres que et podrien ajudar, comences a veure la situació de crisis en la que viu el país t’adones que potser no podràs tenir tots els recursos que desitjaves i en conseqüència la teva pel·lícula s’haurà d’adaptar a la situació econòmica. També vam estar adaptant el guió en funció dels recursos econòmics que teníem a la viabilitat del projecte. TV3 va ser el primer company de viatge que vam tindre. Va ser molt senzill, els hi ho vam proposar, van veure clarament que era una pel·lícula necessària per a la història del país, ja que era una part de la història que no s’havia explicat i com a conseqüència havíem de ser-hi. Val a dir que un cop tens a TV3 com a soci hi ha moltes portes que se t’obren perquè veuen que si TV3 hi confia, alguna cosa voldrà dir.

  •  Com has dit, el pressupost és un gran factor. També hem parlat amb el Román sobre l’ajuda que heu tingut per part de FAYON i Lo Riu. No  quant hauria inflat el pressupost sense ells.

Si no haguéssim tingut l’ajuda d’aquestes dues fundacions el projecte no hagués sigut viable, no s’hauria pogut fer aquesta pel·lícula. Pensa que per una banda estan les persones, per l’altra els uniformes, les armes, i sobretot les seves ganes. Això es nota. Quan tens extres que estan disposats a fer el que calgui i estar les hores que faci falta, quan no hi ha cap tipus de problema si han de matinar … Això es transmet. Si s’hagués hagut de pagar la pel·lícula no s’hauria fet, seria inquantificable i no haguéssim tingut el finançament com per fer-la.

  • Hi ha reticència a produir cinema bèl·lic en aquest país?

A mi em sobta que som molt consumidors de cinema bèl·lic de la Segona Guerra Mundial però, en canvi, no produïm cinema bèl·lic de la nostra pròpia història. És curiós. Quan parles d’una pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola la gent et diu “Una altra peli sobre la Guerra Civil!” i dius, perdona, hi ha moltes pel·lícules ambientades en la Guerra Civil Espanyola, però que tractin el conflicte bèl·lic de la Guerra Civil n’hi ha ben poques. Jo sempre dic “Diga-me’n una”. Potser trobaràs a algú que et digui Libertária… Potser te’n diran dues. La resta són pel·lícules que de rerefons tenen aquesta guerra però n’hi ha ben poques que tractin el tema. Una raó és per què són cares, és evident, és molt més car tindre extres, tindre explosions, tindre dues o tres càmeres per rodar les explosions, que no fer seqüències intimistes en una casa que poca cosa necessites. Una altra raó és que encara hi ha, almenys per mi i, crec que és un error; la idea aquesta que és millor no tocar les ferides. Han passat 78 anys, potser comença a ser hora que ens ho plantegem. Sobretot considero que és necessari, perquè les persones que obliden el seu passat tendeixen a repetir-lo. Si els nostres fills no saben el que va passar, és possible que no valorin la democràcia, no valorin la llibertat i puguin caure el dia de demà en els errors dels seus avis.

Oriol Marcos_AliceTapiol.jpg

  •  Es nota cert punt didàctic, intentant retratar diversos punts de vista per plasmar el que va ser la Guerra Civil Espanyola i retratar no només la batalla que passa a la trinxera sinó també la batalla institucional.

Totalment, quin és el paper que van tenir Azaña i Negrín en la batalla i al final com estem en mans sempre dels mateixos i com són capaços d’arreglar qualsevol cosa amb una guerra.

  • Content amb el resultat?

I tant! Hi ha molts cops si et planteges si val la pena, si t’has equivocat, que potser no t’hi hauries d’haver ficat i hauries d’haver fet coses més senzilles que et donen menys problemes i que econòmicament són més viables, però quan veus que gràcies a la feina d’aquest equip estàs removent consciències t’adones que el patiment ha valgut la pena.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s